Emili Martínez Giménez era el meu pare, per a mi, va ser el millor pare que mai hagués pogut tenir. Tenia els seus defectes i els seus errors, el seu caràcter, però també les seves grans virtuts i el seu gran amor per la gent que l'envoltava. Es feia amic de tothom: veïns, familiars, botiguers...
El darrer any una malaltia que els metges no van saber o no van voler controlar, el van literalment matxacar de visites d'hospitals. Vaig dedicar-li intensament tot aquest temps. Ho vaig fer i ho tornaria a fer, tantes vegades com fes falta, perquè ell ho va ser tot per a mi, com a pare, des que vaig néixer fins que se'n va anar.
T'estimo molt pare, potser no t'ho vaig dir com calia en aquesta vida terrenal, però crec que ho sabies.
Sempre recordaré el que em vas dir una nit a l'hospital, una nit de lucidesa, enmig de tanta foscor: "tu ets el millor fill".
I tu el millor pare, Emili.
Descansa en pau, t'ho has ben merescut.
Nosaltres sempre et portarem al cor.
I esperem, espero, retrobar-te sempre.
Santi Martínez Arrieta
